Oxford walks

M’estic fent cada dia més addicta a les cookies (deu ser la mantega d’ací... no sé), als brownies, a les lemon-cakes, ... i a tot lo dolç, cosa q no m’havia passat mai!!! No és q abuse, però tots els dies en el tea time, me faig un trosset de algo... pq és inevitable vore el mostrador de The Hub (la cantina), i no pillar algo... La història és q no he engrossat... supose q és pq menge mogolló de verdura en el “vegetarian point” a l’hora de dinar... No ho faig apostes, però sempre fan coses super bones (creppes de feta en espinacs, lasanya de verdures, mussaka, fajitas de verdures, quiches, etc. I la veritat, abans q una hamburguessa o un tros de carn, ho preferisc. I està molt molt bo. Això sí, a les 4... fam... així, q me auto-premiant-me per un dia de treball, me regale un tros de tarta... (que durant esta setmana ha pagat Sara, pq anava tirà de pasta!! Me vaig negar a treure’n més del caixer, pq me van cobrar la friolera de 80 euros de comissió per treure 900 lliures!!). Bueno, ara ja tinc pasta... pq vaig trobar un banco Santander q no és tan mataor... però encara me fa mal tot quan pense en aquells 80 auros... q els cabrons soles diuen “esta operasion tendrá comisión...” ... q una cosa és comissió i un altra robatori!

Per cert, en un altre intent d’anglosaxonitzar-me, me vaig comprar té. I Priya me diu “això no és té anglés... això és herbs”... pos clar, el té és una herba, no?? Poz no.. pq el té anglés se pren en llet... o no sé q collons. Però el meu té està de puta mare, és de camamilla, vaenilla i mèl. Toma ja! I me senta super bé abans d’anar-me’n a dormir i vore Heroes (q ja m’he xuclat les 2 temporaes q tenia a causa de mi dèficit de vida social nocturna...)

Però no vos amoïneu!!! He anat a mil llocs i m’encanta. No m’importa no ixir per la nit els findes, pq pel dia no pare de vore coses i estic cansà... Vaig anar a les carreres de cavalls!!! I vaig apostar 2 lliures en cada carrera. Només vaig guanyar una vegà (de 3...)... 12 lliures! Menos és nada. Però me vaig fundir lo menos 8 vaig fundir convidant a Jason a una pinta i en les altres carreres. Jason sí q va guanyar, el cabró... Pq tu pots apostar dins (apostes petites) o fora (apostes grans). És totalment legal, i jo no sé quant va apostar ell (pq me sabia mal preguntar-li), però vaig vore un fajo de bitllets prou considerable. Ja vos dic, fijo q és ric. Després, pa celebrar la victòria, ens vam jalar una hamburguesa gegant en el descans... i va i cancel•len les 3 carreres q faltaven!! Ara q m’anava a aventurar a apostar per 2!!!! Pq me debatia entre el meu número preferit (el 2... q havia guanyat 3 vegades consecutives) i un q duia el nom de la meua germana... i eran senyales divinas! Per cert, l’origen de anar a les carreres de cavalls (horse racing) també és graciós... pq quan Jason m’ho va dir jo vaig entendre “horse ridding” (montar)... I me dia “en espanya no és típic?” i jo “en els pirineus i això... però no...”,i quan va dir d’anar, jo pensava, fijo q este és un expert i jo me caic... i li dic “però, si no eres expert, passa algo?” (me referia a un instructor)... i ell, clar “no home, ... si vols, només pots apostar 2 lliures"...). I ahí vaig vore la magnitud... vaig pensar “ok... cavalls... apostar... no van a apostar a q no me caic...”. I sí, era horse racing.

Una mala notícia és que fa unes 2 setmanes, vaig notar q el meu ull empitjorava, lo qual me va causar several ansietat. En vore que en 2 dies la cosa no canviava, i després de buscar al google els símptomes que notava (i interpretar-ho mal... pq no sóc metge...) vaig cridar a mon pare, per vore si tenia un desprediment de retina, por ejemplo. Clar, mon pare me va dir q no té res a vore lo meu, amb allò. Però quan estàs loca i hiper-hipocondriaca en un país on ningú te pot ajudar escoltant les teues manies de loca hipocondríaca, pos has de posar fi a això d’alguna manera. I així me van donar el telefon del fill del meu oculista en Castelló, q també és oculista, i fíjete tu... viu a Oxford. I per premiar-me un poc de la meua misèria (això ho faig a sovint amb cookies i tartes, però està vegada era més serio), me vaig pillar el dia lliure, i ja que havia d’anar, me vaig passetjar tot Oxford abans d’anar a l’hospital. Sola amb la càmera, què més demanar?? La ciutat ja ho posa tot.

I clar... sobre Oxford, què dir??? Preciós i acollidor. Jo m’imaginava que seria una ciutat més gran, en una zona d’universitat... però no, és una ciutat universitària, i de vegades, incrustats estan els carrers i les parts de la ciutat. Comences a caminar i veus edificis flipants, carregats d’història, de cultura! Però esque ja no pares de veure’n més!! Facultats per ací, facultats per allà, parcs immensos, passadissos entre parcs i facultats, gent vestida de tuno negro, més bicis que persones... incredible. I és millor dinar seguda en un banc qualsevol, al costat de una desconeguda qualsevol, un sandwich de Marcs and Spencer, the tuna with sweet corn, mirant com la gent passa, els busos, les bicis... i sense soroll de cotxes, ni fum asfixiant. Només el necessari. I sempre me pregunte... com en un lloc tan net (pq no hi ha papers ni merda pels carrers), pot ser tan difícil trobar una paperera? És xungo eh? He de guardar els envoltoris, tickets... de coses tot el dia, fins q me canse, ho amolle dins del bolso... i clar, al final del dia (o de la setmana) puc trobar de tot.

Un altra cosa q he aprés en Oxford és les estratègies per fotografiar-te en un lloc quan vas sola, per tal d’evitar fer les típiques fotos cutres que te fas amb el braç allargat on el paisatge ix desenfocat, i tu fijo q ixes amb la papada q nunca quisite tener... Així que les explique: 1) Penjar la càmera d’un pal o deixar-la sobre qualsevol superfície plana, i posar l’automàtic (patixes un poc per si ve algú i te la roba... però se passa). 2) Tirar-li morro, i al 1r que passa preguntar-li... total, ni te coneix ni te tornarà a vore... Així vaig conèixer a una xica japonessa q també anava soles pel castell d’Oxford (on per cert, no hi ha res, és un timo! Qualsevol facultat li dona mil patades).

I bueno, cal afegir que el meu oculista és la mar de simpàtic, i sempre diu q me té que cuidar, pq coneix a mon pare etc... i lo millor és q , el 1r dia q el veig, me quede en eixe trance que te ve quan algú s’assembla a algú... i clar, enmig d’un hospital... i és q és clavat al Dr. Macizo de Anatomia de Grey! Dioz mio! Jo esq abans d’Heroes, me xuclava Anatomia de Grey pa dormir (no per roïn, és q m’ajuda tindre algo pa deixar de pensar). I bueno, no és per lo de macizo, però lo q és el perfil i el monyo, és prou semblant. I com és amable i simpàtic, l’aborde a preguntes q mai li podria fer a son pare, pq és prou menys parlador, i resulta, que la causa principal de que l’herpes m’haja tornat després de 3 anys... és... l’estrés!!! Jajjaa... Como tu por aquí Charlie Brown??... i clar, ja ato cabos... pq abans d’arribar ací, anava en un estat d’estrés i preocupació superior.